Congrés Permanent de Poesia Catalana Josep Colet i Giralt

dimecres, 20 de setembre del 2017

11 - APEL·LES MESTRES a CALÀBRIA66

La propera activitat, i la primera de NAS POÈTIC DE LA LLUNA C66, en la temporada 2017-2018,
tindrà lloc dilluns dia 2 d'octubre 2017, aquí teniu el cartell:



diumenge, 2 de juliol del 2017

10 - L'ANY 1842 ES VAN RESTABLIR ELS JOCS FLORALS

Joaquim Rubió
Imatge: fonoteca.cat
Tal dia com avui,  2 de juliol, però de 1842, es van restablir els Jocs Florals a Barcelona, segons podem llegir en  "El libro verde de Barcelona", escrit per Juan Cortada i José de Maniarres, que signaren el llibre com "Un Juan y un José".

Aquest llibre, escrit a manera de dietari, diu textualment, el dia 2 de juliol de 1842:

"La Academia de Buenas Letras distribuye los premios que ofreció en el certamen anunciado en 20 de febrero anterior restableciendo con él los juegos florales. El premio de la memoria sobre el Parlamento de Caspe lo ganó D. Braulio Foz de Zaragoza. El primero de poesia, el barcelonés D. Joaquín Rubió que trovó en catalan la espedición de catalanes y aragoneses a Grecia: el 2º  D. Calixto Fernández de Camporedondo, y el 3º D. Tomás Aguiló, mallorquín. El premio de Rubió fue una gorra de terciopelo negro con violeta de oro; el de Fernández, gorra con violeta de plata, y el de Aguiló el título de socio"


Aquí teniu un preciós fragment del primer cant del llibre d'en Joaquim Rubió "Roudor de Llobregat":

        "Com reyna de sas damas rodejada, 
    Reyna entre reynas, bella entre las bellas,
    Passejava la Lluna platejada" 

               (Roudor de Llobregat, de Joaquim Rubió, Primer premi Jocs Florals 1842)



dimarts, 30 de maig del 2017

6 - CARTES DE LA GUERRA, llegides a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, el 22 de maig de 2014

En l'anterior post, hem posat el vídeo de la últim lectura que hem realitzat de CARTES DE LA GUERRA, al fer-ho, he recordat que teniem un altre vídeo, aquell data de 2014, i encara no l'havíem arribat a penjar mai.

Crec que  cal fer-ho, perquè cada lectura ens porta a uns moments determinats; són etapes diferents de les nostres vides, en les quals hem interaccionat amb aquests mateixos textos, i cada vegada que els hem llegit,  ens han deixat uns gratíssims records. 

Aquí teniu, doncs, el testimoni de la lectura realitzada a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació el 22 de maig de 2014.



dissabte, 27 de maig del 2017

5 - CARTES DE LA GUERRA A CALÀBRIA66



Si no varau poder venir a l'auditori, aquí teniu la primera part de la lectura:



Cartes de la Guerra, 1a Part





I, a continuació, la segona i última part:

Cartes de la Guerra, 2a Part



dimarts, 2 de maig del 2017

3 - CARTES DE LA GUERRA, inspìradores

Fa uns mesos, el nostre grup de teatre vam estar assajant, una vegada més, la lectura de les CARTES DE LA GUERRA, escrites pels Rubió, pare i fill, en època de guerra.

Aquest cop, la lectura pública va ser feta dies després a l'Aula-Capella de la Universitat de Barcelona, però, l'assaig previ, el vam realitzar a Calàbria66, i va ser un assaig innovador, perquè  el vam voler fer obert, és a dir, que qualsevol persona interessada va poder accedir a presenciar l'assaig.

No tenim fotos del dia de l'assaig, però sí en tenim alguna de la lectura a l'Aula-Capella, trobareu les fotos en aquest article.

Pel que fa a l'assaig, pensàvem que, sent només un assaig, no vindria ningú, i la nostra sorpresa va ser l'interès mostrat pels nostres veïns i companys de Calàbria, que van constituir un públic nou i molt entregat. Per sorpresa nostre, acabat l'assaig, van irrompre amb les més diverses aportacions i preguntes.

I ja, la cirera, ha estat quan fa pocs dies, una senyora, veïna del barri i companya d'activitats a Calàbria, em va donar un poema, tot dient-me:
- Mira, aquest poema el vaig escriure, sota la impressió que em va produir l'assaig que vareu fer de les CARTES DE LA GUERRA, és el primer poema que escric en la meva vida, no sé si està bé o no, però l'emoció que vaig sentir l'havia d'expressar, i em va sortir del fons de l'ànima i tot d'una, aquest poema:

CARTES DE LA GUERRA

Estic enfadat, Senyor,
i preguntareu per què;
us diré el que penso:
Com és que permeteu aquesta matança?
Sí, ja sé què direu,
l'home és el culpable i s'ho mereix.
De totes maneres, no tots tenen la culpa,
i no sempre.
Però, és clar, Vos, ja ho sabíeu.
La vida és així;
paguen justos per pecadors,
i la mort, de totes maneres
serà sempre el final 
de l'alliberament
tant dels culpables com també
dels que no ho són.

                   Anna Maria Estivill

Anna Maria Estivill ens ha donat una alegria amb aquest "poema-pregària", com el definiria jo, perquè ens referma en la idea de que la lectura d'aquestes Cartes  ha de continuar, perquè remouen sentiments, perquè ens enfronten a una realitat dura però que, malauradament, persisteix, perquè ens ensenya uns valors dels quals val la pena aprendre.















dijous, 27 d’abril del 2017

2 ROSA MARIA ESTELLER AL NAS POÈTIC DE CALÀBRIA

Rosa Maria Esteller, és un Nas de la Lluna, de fa molts anys; una de les impulsores constants i dinàmiques del grup, que no ens ha abandonat ni en els pitjors moments, tot el contrari, sempre ens ha ajudat a treure el nas fora de l'aigua, quan les onades inclements ens volien engolir.

Per això, pel seu ànim de concòrdia i col·laboració, ens va plaure molt de concedir-li el "Nas de la Lluna de la Pau", que és com el Nobel de la pau, però en versió modesta i catalana.
Aquí teniu una galeria de fotos de l'acte.  Maria Teresa Saladrigas va recitar al alimón, amb l'autora convidada, els nostres tècnic d'imatge, Pep i Flor, van posar el teló de fons.



    


dimecres, 26 d’abril del 2017

1 - ENGEGUEM!!!



Amb un rotund SÍ!!! a la poesia, a l'art i a la literatura, neix, avui, aquest blog.
Com els petits ànecs, comencem a caminar. A veure fins on arribem...

dissabte, 11 de març del 2017

DAVID PUGLIESE, exposa a LA LLIBRERIA DE LA IMATGE

A quin dels dos admireu més?
Els afeccionats al còmic, al dibuix modern, a la caricatura..., estan d'enhorabona, i, sobre tot, si són veïns del barri de Sant Antoni, perquè, des d'ahir, fins el 23 d'abril 2017, estaran exposades, a la Llibreria de la Imatge, C/ Sepúlveda, 87, les obres del dibuixant argentí DAVID PUGLIESE.

La següent bona notícia, és que, amb aquesta exposició, la LLIBRERIA DE LA IMATGE, inaugura un espai destinat a exposicions i actes culturals.


Inconfundible "chica Almodóvar"
cal que us recordem el nom?



Fritz Lang; director de pel·licules tan interessants, com:
"Mientras Nueva York duerme"


Aquest personatges, i moltíssims més, trobareu en aquesta exposició que us encantarà.


La llibreria sembla petita... però no ho és tant

El barri de Sant Antoni no renunciarà mai a ser un cau
de llibreters i de cultura.









dijous, 9 de març del 2017

JOSÉ ANTONIO CASAS PORTELLA: Pintar i Viatjar

El 9 de març 2017, s'ha presentat en l'Espai Veïnal de Calabria66, el llibre SUBIENDO A LOS PIRINEOS, de José Antonio Casas Portella.

En l'espai de la l'escola Pere Calders, a CALÀBRIA66, trobem un àmbit artístic, sustentat pel pintor José Antonio Casas Portella.

A part dels ensenyaments reglats que ofereix la Pere Calders, aquesta aula constitueix com una illa de repós, en la qual, aquelles persones del barri, de qualsevol edat, il·lusionades per la línia i el color, troben un lloc on aplegar-se i aprendre, i practicar, la pintura, sota l'ensenyament i la mirada, experimentada i atenta, del professor Casas Portella.

Però José Antonio, té en la seva vida dues grans passions, una, ja la hem assenyalat: la pintura, i l'altra,  l'acabem de conèixer: el viatge, o caminada, o excursionisme, digueu-li com volgueu, el fet és descobrir diferents paisatges a través de la translació, ja sigui a peu, en tren, o... esquiant!, és així com el professor Casas Portella, conrea el seu arxiu d'imatges, que es guarda en la retina, i després li seran inspiradores de les seves obres.

Aquestes vivències viatgeres estan relatades en el seu llibre: SUBIENDO A LOS PIRINEOS

En aquest llibre podeu llegir els records i anècdotes que la sola pintura no pot arribar a explicar; una confessió de sí mateix, per aquelles persones a les qui agrada saber la part humana que s'amaga, i que dóna vida, a la part plàstica i coneguda, d'un pintor, en aquest cas, de José Antonio Casas Portella.


Us oferim un passatge del llibre, un record d'infància, en un poble: "En las habituales noches escuchando a los mayores de la calle, o en los patios de las casas desgranando mazorcas de maíz, salian comentarios que nosotros los "críos" escuchábamos temerosos y asustados. No subais por las Espeñetas ni entreis en las cuenvas de la bodega de Torres, que siempre se oyen voces temblorosas, nos decían"

Llibre variat i entretingut, excursió per la terra i per la vida, de la mà d'un artista que primer va convertir el record en color, i ara ens tradueix, el color, en paraula.
Pintura de José Antonio Casas Portella

dimarts, 7 de març del 2017

8 de març, dia internacional de la DONA

El gran Forges va reflectí, sense cap exageració, però amb humor,
una crua realitat. 
Calia celebrar un dia internacional de la Dona? Rotundament, SÍ!

Calia, i caldrà continuar celebrant-lo mentre la dona segueixi sent explotada, mentre segueixi estant uns graons per sota dels homes, mentre segueixi cobrant menys per una mateixa feina, o inclús millor! que la que fa un home...

Mentre pateixi abusos,.menys preus, injustícies...

Mentre la seva voluntat i la seva llibertat no siguin respectades...


Mentre sigui objecte de bromes grolleres, de menyspreus... 
Mentre es faci comerç amb el seu cos...
Mentre segueixin havent-hi víctimes de la violència masclista...
Mentre no hi hagi paritat d'homes i dones en els llocs de direcció.
Mentre, per por, i per enveja, alguns homes segueixin considerant, la dona, un ésser inferior...

 caldrà seguir celebrant el DIA INTERNACIONAL DE LA DONA!

És cert, que molts homes ja s'han sensibilitzat, i ja tenim lleis que donen suport a la dona maltractada, però això significa que encara hi ha dones maltractades, que encara hi ha homes brutals.

Moltes dones maltractades ja han aconseguir alliberar-se d'aquests homes que les mantenien dominades i subjectes al seu autoritarisme i voluntat.

Però, quan una dona maltractada aconsegueix alliberar-se d'una situació, d'anys, de domini masculí, comença un altre calvari; el de l'afirmació de la seva llibertat, de la seva pròpia voluntat. No s'ho pot creure, i li venen tots els dubtes, acostumada a obeir, li sembla impossible que ara sigui mestressa de la seva vida. No s'atreveix a mirar endavant...

Crec, que, en aquestes circumstàncies, una dona, deu pensar més o menys, això:

¿SERÁ VERDAD?  

¿Será verdad
que aún me espera
al otro lado
de mi vida
una vida más grande,
una vida más bella?

¿Será verdad
que aún hay más tierra
de la que tengo conocida
tras cada pliegue
de mi cuerpo,
tras cada costra
de mi herida?

¿Será verdad
que mi mirada
aún no ha encontrado
la dioptría
para enfocar el horizonte
que se desvelará
algún dia?

Será verdad...

           Maica Duaigües
           (Aunque la voz se oponga a la palabra)

divendres, 3 de març del 2017

ROSA I CLARA ENS ENVIEN LA SEVA SALUTACIÓ

Rosa Domènech i la seva neta Clara, es envien una salutació
Rosa Domènech és l'amiga de POEMES AL NAS DE LA LLUNA, de més edat que tenim, i la clara, segurament és la més jove. les dues són àvia i neta. Ens estimen, i les estimem.

L'àvia, a més, és poeta, te molt i molts poemes deliciosos, escrits, dedicats a la família, i molt especialment als seus meravellosos nets, també té poemes per les amigues, i pel seu poble...

Son veïnes del barri de Sant Antoni, La Rosa va descobrir Poemes al Nas de la Lluna, des del primer cartell que vam posar, i sempre que ha pogut ens ha vingut a veure, i a col·laborar!, igual et pinta una mandala, que escriu una poesia, o te'n recita un vers amb la seva veu suau.

Una de les primeres trobades de POEMES AL NAS DE LA LLUNA,
a la imatge, David Bartra, Teresa Saladriugas i Maica Duaigües
al principi ens trobavem en la Sala de Reunions, ara ja ens  podeu
localitzar en l'Espai Veïnal
Es aquesta Sala de Reunions, ens hem aplegat moltes vegades, nosaltres tres amb la Rosa, pintant mandales, com abans us he dit, i, a l'hora, confegint poemes.  Segurament que, en aquesta foto que ens va fer per sorpresa el fotògraf de Calàbria, per publicitar la Sala de Reunions, estavem esperant l'arribada de la Rosa.






En el moment que escrit això, la Rosa està hospitalitzada, com veureu per la bateta que porta, esperem i desitgem que no sigui res, i que ben aviat la tinguem amb nosaltres.  

Jo li envio des d'aquí una abraçada ben gran a la Rosa.

Si voleu manifestar la vostra amistat a l'amiga Rosa Domènech, podeu deixar un comentari al peu d'aquest post.

diumenge, 26 de febrer del 2017

Sorpreses en la JAM LITERÀRIA

Dins de l'Espai Literari, s'apleguen diverses entitats, col·lectius, persones, que ofereixen el seu art, la seva col·laboració, la seva programació.

Una d'aquestes programacions és la JAM LITERÀRIA, que te lloc l'últim divendres de cada mes, a les 21 hores, a la planta veïnal de CALABRIA66.

Sílvia Suárez
El proppassat divendres, la programació JAM, va ser oberta per l'argentina SÍLVIA SUÁREZ, i és la mateixa Silvia Suárez que dirigeix el CLUB DE LECTURA de Calàbria66.

Sílvia ens va oferir la lectura d'una seva narració breu, que ens va agradar,i no ens podem resistir a publicar-la en aquest blog, tot i que no és el nostre costum, ja que demanem que siguin els propis autors el qui publiquin aquí.

Com a excepció, doncs aquí teniu aquesta història que ens fa estremir, tota vegada que Sílvia ens afirma que és un episodi real i biogràfic, corresponent als seus avantpassats, La narració passada de pares a fills, oralment, ha estat finalment passada al paper per aquesta descendent, i, ens va explicar que el destinatari principal d'aquest fet, havia estat un seu fill petit, que en una oportunitat, al preguntar-li quin regal volia, va contestar:  "Quiero una abuela"

Sílvia li va explicar que havia tingut abuela, i havia tingut bisabuela, i tatarabuela, encara que no les arribés a conèixer, i, perquè no se n'oblidés mai, li va posar la història per escrit.

És aquesta:

Alrededor de 1860, los Echegaray vivían en Jachal, San Juan. Que yo sepa, eran tres. Si eran más no importa porque no tienen papel en esta historia. La familia estaba formada por una madre viuda y su hija pequeña, María Jesús. Con ellas vivía también el hermano de la viuda, Valentín, un jovencito delgado y elegante.
Una noche llegó el malón. Se llevaron a María Jesús y Mercedes Echegaray lloró por la pérdida de su hija. La vida siguió su curso y años más tarde, hacia 1870, el ejército, después de exterminar a los indios de una toldería, volvió con la joven María Jesús. Traía los talones descarnados, tratamiento que los indios aplicaban a sus cautivos para que no pudieran huir, y una niña en brazos. La familia celebró la vuelta de la joven, pero lamentó la existencia de la niña. 

María Jesús hablaba un español de palabras sueltas, se sentaba en cuclillas y se mecía al son de extrañas melodías, observada por su tío, fascinado por esa joven india blanca. Y ella lloraba y lloraba, musitando palabras ininteligibles. ¿ Sufría ella de amor perdido? ¿O tal vez lloraba porque su entorno convirtió a la víctima en paria?

Poco tiempo después, la joven María Jesús entró una noche en la habitación de su tío, con el bebé, envoltorio pequeño y blanco. Con mucho cuidado depositó el suave bulto al lado del joven y, silenciosamente, desapareció. Dicen que ella le indicó silencio con el dedo sobre la boca antes de cerrar la puerta al salir. Valentín se quedó transportado sin entender y, cuando reaccionó, corrió detrás de su sobrina. Ella se alejaba cojeando hacia el oeste, en busca de las montañas que le habían hecho perder su hablar cristiano. No se sabe si Valentín la alcanzó, ni si hablaron. El hecho es que ella se perdió en la cordillera, buscando, la cara mojada, las huellas de su amor perdido. O quizás su lugar en el mundo. 
La niña mestiza, Dolores, era mi abuela. Eso quiere decir vuestra bisabuela y tatarabuela.

El tío Valentín fue fiel a la historia de su sobrina y la relató una y otra vez a sus nietas, para que no olvidaran, para que estuvieran orgullosas de pertenecer a la tierra, para que supieran que sus ancestros habían habitado altivos nuestras montañas, para que supieran que el epicanto de sus hermosos ojos tenía historia detrás y que ellas, hijas de un matrimonio sin amor, eran, tal vez, el fruto de un amor absoluto, sin límites, grabado para siempre en un río de estrellas que seguían los rastros de su abuela.

Así que yo, queridos míos, soy biznieta de un indio tal vez huarpe, tal vez diaguita,  tal vez feroz y violento, quizás bruto como un  arado, o suave, dulce y mágico. Y de una jovencita en que no sólo perdió la carne de sus talones, sino también su habla y su identidad de blanca por él.

Desde aquí, ya no puedo seguir la estela de estrellas que me llevan a mi bisabuela. Pero puedo explicarles a mis nietos y a todos los descendientes por venir, que ellos tienen raíces del otro lado del mundo.

-----------------------------------------

Felicitats, Sílvia, en ha agradat molt!



dijous, 9 de febrer del 2017

MARIA MERCÈ MARÇAL... TOTAL

En l'acte del dia 13 de febrer, Rosa Maria Terrafeta, ens va recitar un poema seu, el qual ens plau publicar tot seguit:

dimecres, 1 de febrer del 2017

INFORMATIU SANT ANTONI online

Molts veïns del barri ja coneixen l'Informatiu Sant Antoni, editat en paper des de fa un munt d'anys, que ha tingut diverses etapes i alguna lleugera modificació en el seu nom a tot el llarg d'aquest temps.

Aquesta edició, palpable, comença ja a ser una edició romàntica, que els romàntics del barri acumulem, número darrere número, en una caixa cada cop més gran.

Però, els temps ens exigeixen  -i també ens ofereixen- més i més alternatives de comunicació, per això va nàixer l'INFORMATIU SANT ANTONI online, i constitueix un magnífic complement a la nostra estimada revista tàctil, aromàtica, física..., que cada trimestre, rebem a casa, si som socis, o procurem arreplegar-la en  els diferents establiments del barri que la tenen a disposició dels seus clients, o a la mateixa Associació de Veïns, o a l'Espai Veïnal CALÀBRIA66.

"Lo cortés no quita valiente", diu un encertat refrany castellà, i així és en el cas de l'INFORMATIU SANT ANTONI, la cortesia d'oferir-os una revista amb cos i ànima diversos cops l'any, no impedeix el valor d'editar, com a complement volàtil, el mateix Informatiu enriquit, actualitzat, d'una manera constant, per a totes aquelles persones que ja li han afegit una dimensió informàtica a la seva vida.

Si encara no coneixíeu aquest blog, ara en teniu la oportunitat:


Us podeu subscriure per rebre totes les actualitzacions, és gratuït, i molt útil per estar puntualment assabentat de tot el que es cou al barri.





dimecres, 18 de gener del 2017

RECORDEM L'ACTE DE DANSA I POESIA DEL 16 DE GENER DE 2017

El proppassat dilluns, dins de les Festes de Sant Antoni, vam muntar aquest acte, dedicat a tots els nostres veIns, i amics, recreant poemes, recordant cançons, i interpretant, a la nostra manera, els misatges dels poetes i dels músics.
Nosaltres ens ho vam passar molt bé, esperem que vosaltres també. 
Ara ho podeu recordar.



Dansa: Susana Larriba
Rapsodes: Carles Duarte, Teresa Saladrigas, Maica Duaigües
Selecció i muntatge: Maica Duaigües
Tècnic, veu en off, i vídeo: Dani Muñoz



dimarts, 10 de gener del 2017

La meva àvia, Rosa Domènech, és poetessa.
Té quasi 90 anys i l'esperit d'algú de 20, ens supera en energia a la majoria de persones que l'envoltem.

És tot un plaer compartir alguna de les seves poesies.



LA FONT DE PRADES

Clavada a la plaça vella
on la pluja
hi fa curulla
damunt la pedra vermella

Quatre canells de bronze
que tiren l'aigua a la pica,
una pica que és rodona
i de prop l'aigua hi esquitxa.

La plaça sempre és bonica
i s'hi agrupa molta gent
als bancs de la rodalia
per veure passar la gent.

Quan la Font
raja xampany,
que això passa
un dia l'any,
la gent corre
amb molt d'afany
per brindar pel proper any.

Rosa Domènech
Prades, 17 de setembre 2005

DELS TEMES O ACTES QUE HEM FET FINS ARA, QUINS T'AGRADARIA QUE REPETISSIM EN UN FUTUR?