En l'anterior post, hem posat el vídeo de la últim lectura que hem realitzat de CARTES DE LA GUERRA, al fer-ho, he recordat que teniem un altre vídeo, aquell data de 2014, i encara no l'havíem arribat a penjar mai.
Crec que cal fer-ho, perquè cada lectura ens porta a uns moments determinats; són etapes diferents de les nostres vides, en les quals hem interaccionat amb aquests mateixos textos, i cada vegada que els hem llegit, ens han deixat uns gratíssims records.
Aquí teniu, doncs, el testimoni de la lectura realitzada a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació el 22 de maig de 2014.
Fa uns mesos, el nostre grup de teatre vam estar assajant, una vegada més, la lectura de les CARTES DE LA GUERRA, escrites pels Rubió, pare i fill, en època de guerra.
Aquest cop, la lectura pública va ser feta dies després a l'Aula-Capella de la Universitat de Barcelona, però, l'assaig previ, el vam realitzar a Calàbria66, i va ser un assaig innovador, perquè el vam voler fer obert, és a dir, que qualsevol persona interessada va poder accedir a presenciar l'assaig.
No tenim fotos del dia de l'assaig, però sí en tenim alguna de la lectura a l'Aula-Capella, trobareu les fotos en aquest article.
Pel que fa a l'assaig, pensàvem que, sent només un assaig, no vindria ningú, i la nostra sorpresa va ser l'interès mostrat pels nostres veïns i companys de Calàbria, que van constituir un públic nou i molt entregat. Per sorpresa nostre, acabat l'assaig, van irrompre amb les més diverses aportacions i preguntes.
I ja, la cirera, ha estat quan fa pocs dies, una senyora, veïna del barri i companya d'activitats a Calàbria, em va donar un poema, tot dient-me:
- Mira, aquest poema el vaig escriure, sota la impressió que em va produir l'assaig que vareu fer de les CARTES DE LA GUERRA, és el primer poema que escric en la meva vida, no sé si està bé o no, però l'emoció que vaig sentir l'havia d'expressar, i em va sortir del fons de l'ànima i tot d'una, aquest poema:
CARTES DE LA GUERRA Estic enfadat, Senyor, i preguntareu per què; us diré el que penso: Com és que permeteu aquesta matança? Sí, ja sé què direu, l'home és el culpable i s'ho mereix. De totes maneres, no tots tenen la culpa, i no sempre. Però, és clar, Vos, ja ho sabíeu. La vida és així; paguen justos per pecadors, i la mort, de totes maneres serà sempre el final de l'alliberament tant dels culpables com també dels que no ho són. Anna Maria Estivill
Anna Maria Estivill ens ha donat una alegria amb aquest "poema-pregària", com el definiria jo, perquè ens referma en la idea de que la lectura d'aquestes Cartes ha de continuar, perquè remouen sentiments, perquè ens enfronten a una realitat dura però que, malauradament, persisteix, perquè ens ensenya uns valors dels quals val la pena aprendre.
